|
Normalment
anem a pujar muntanyes més altes, però una oportunitat així no la
podíem desaprofitar. Amb mig país submergit en el caos, sense
llum, amb serveis mínims i pobles i ciutats incomunicades degut
a la tempesta de neu... No se'ns acut res més que pujar al Tibidabo
amb esquís. La cara que van posar els meus veïns quan em van veure
sortir amb tot l'equip. Van pensar: "On va aquest boig, si
les carreteres estàn tallades".
La idea va ser d'en Lluis,
que em va trucar el dia abans emocionat per a fer aquesta proposta
tan poc assenyada. Evidentment vaig dir que sí a l'instant; i en
Carlos tampoc va tardar gens a apuntar-s'hi. Total, que tots tres,
en Lluis, Carlos i jo (Benja) més el gos d'en Lluis (que va disfrutar
com un mico, es torna boig quan veu la neu) vam tirar en cotxe (ignorant
els avisos de carretera tallada i fent-nos els despistats quan vèiem
la urbana) direcció Cerdanyola.
Vam pujar molt bé, i sense problemes,
el gruix de neu era més que suficient. El problema se'ns va plantejar
a l'hora de baixar; el gruix de neu era molt just per baixar, a
més va començar a nevar i s'anava fent fosc. Total, que en Luis
ens va venir a "rescatar" (li estarem eternament agraïts).
|
|
)
)
)
)
)
)
)
)
)
