Ruta de divendres 19/07/02

Bon dia, impresentables. Aquí el pastor mes gos de l’univers es posa les piles en plenes vacances per fer “dentetes” a la resta de mortals "rodants". Que jo estigui de vacances no significa que no treballi, simplement es tracta que a casa només hi tinc dos ordinadors i dos cadells tan addictes a les rates com a treure’m a passejar sobre rodes. Avui aprofitant un "làpsus" seu, m’he colat a la sala de màquines i sembla que serè capaç de redactar alguna cosa amb cara i ulls; veurem.

Divendres passat hi va haver ruta i no va estar malament: molta gent i bona organització fins a cert punt. Com sempre, cares noves i cares massa vistes. Probablement la novetat més digne de menció fou la presència de Javi “gps” amb la seva filla Gloria de 7 anys, que embadalí a tothom amb el seu tarannà sobre rodes. La veritat és que aquest habitual de les rutes dels dimarts ha transmès la seva saviesa a la perfecció i la seva successora te tota la pinta d’arribar a ser la reina de les impresentables; que comenci a vigilar la Toni, que venen rodant molt fort!

La ruta no era de les més fàcils, però els “nous” van estar a l’alçada i van superar la prova satisfactòriament. La primera etapa (Baja - Tio che) es va realitzar dins els paràmetres habituals, sense incidents i en grup, esperant, vigilant, recollint els trossets dels que anaven tastant el terra … res de particular. Vàrem passar per Av. Icària, vàrem rodejar el cementiri del Poble Nou i vàrem entrar a la Rambla fins l’oasi valencià on la organització interina va cedir el control a l’arbret de nadal que va arribar amb un xic d’endarreriment. Unes orxates més tard, vàrem iniciar la segona etapa: Tio che - Rbla. Prim. Durant el “descens” de Diagonal ens vàrem dispersar bastant, vàrem deixar els més dèbils pel camí sense vigilància i vàrem aconseguir que més d’un se’n tornés per on havia vingut. La veritat és que em sap molt de greu estar de vacances, però només son dos o tres cops l’any i la carn és dèbil. A l’estona vàrem aconseguir reagrupar-nos al “parc de les onades” on hi va haver com sempre exhibició dels dos cadells malcriats del grup (em torna a saber molt de greu haver de reconèixer que un d’ells és meu, el d’11 anys, no el de trenta i …) i molta valentia per part de la resta del grup. Javi “gps” em va fer notar que hi havia molta mes gent amunt i avall per les onades en la ruta de divendres que en la de dijous, tot i que el nivell d’aquests últims és, de mitjana, molt superior. No és un "cumpliment" (que se’l mereixen) si no una realitat, són un grup amb moltes ganes.

La tercera etapa no estava molt clara, però va acabar essent Rbla. Prim - Glòries. Com em vaig mantenir en el meu rol de gos d’atura al final del grup (per evitar que es repetís el que havia passat a la segona etapa) no puc saber com va anar la cosa, tot i que em sembla que no hi va haver massa diferència amb l’anterior tram. Tampoc vaig ser a temps de veure com Carlos (que va ser qui va decidir tornar per Glòries) se’n anava perquè ja era a prop de casa seva. Vàrem acabar la ruta per Meridiana i Marina fins al Buty.

Bé, un cop explicat el de sempre, intentarem “treure” la resta en una propera "entrega" que espero no tardi en sortir dels meus dits.

Dissabte 20\7\02

Dissabte es va reunir per dinar una cèl·lula rebel impresentable al cor de la vila de Gràcia. Es va començar a donar forma a un cap de setmana que, en principi, semblava destinat a ser el de sempre. Silvi1, Silvi2, Joan i Josep van decidir anar d’immersió a l’Escala. Al cap d’una estona, un pastor impresentable amb mitjos patins es va presentar amb la ferma determinació de prendre’s un tallat amb els conspiradors i va acabar decidint que s’apuntava a l’aventura amb el menor dels seus cadells.

Amb la baixa de darrera hora de Silvi2 (segons ella per culpa d’en Silver -sempre som nosaltres els causants de tots els mals de la humanitat-) cap a les set de la tarda va partir l’expedició cap al desconegut: hi haurà caravana? Doncs no, no hi va haver caravana, el que si hi va haver va ser molt incordi pueril al seient del darrera i una més que generosa dosi de paciència paternal als davanters. La veritat és que el canvi de rol de gos d’atura a soferta mamà de tres mocosos que es porten vint anys l’un a l’altra em va costar força, però puc assegurar que el vaig assumir patint-lo en silenci. Qui si va estar a la perfecció va ser en Josep que, transformat en Fermí, Bautista o simplement sofert “pater familias”, va patronejar el transatlàntic rumb nord amb perícia i al capvespre vàrem arribar a la Costa Brava, escortats per un altra cotxe que contenia a un impresentable rodador (Jordi, un habitual de les rutes de dijous) i la seva germana Conchi. Després de llargues deliberacions a la recepció del Càmping Neus (de segona, m’imagino que a perpetuïtat) vàrem procedir al muntatge de les barraques i descàrrega d’accessoris de tota mena. Un cop acomplert el penós tràmit de presa de possessió de la parcel·la, ens vàrem dirigir a sopar i a realitzar la primera immersió del cap de setmana.

Per qui no conegui en Jordi, us puc assegurar que es tracta d’un impresentable de nassos. Feia un munt de temps que no veia a una persona adulta amb un comportament tant concorde al de l’Uri: quina parella infernal que varen muntar! D’entrada i perquè us feu una idea, el seu cotxe anava carregat fins a dalt tot i ser només dues persones (una submarinista i un aprenent) i no crec que hi cabés res ni ningú més en aquell Ibiza. Les comparacions solen ser odioses, però a l’altra cotxe (una berlina familiar) hi anàvem tres submarinistes i dos acompanyants i només ocupàvem el maleter. D’allà van sortir coses tant bàsiques per una sortida d’immersió com una granota de peluix que es contorsionava al ritme de “la bamba”, una canoa inflable, dues cadires plegables … Anant a sopar, de les seves butxaques van començar a sortir una sèrie de globus grocs immensos que ens van permetre ser el centre d’atenció al càmping i als carrers de l’Escala, fins el punt que al final, en Josep no va tenir més remei que posar ordre, la qual cosa va produïr algun malentés:

Versió del turista. “BOOOMM! … Collons! Ja deia jo que aquest no era el meu dia! Tres hores per arribar, sense reserva feta, els hotels plens i odio els càmpings; encara no hem dinat i ja s’està fent fosc i a sobre … Concha! Mira pel teu costat, que ha sonat com l’altra cop que vàrem punxar la roda de la dreta del darrera!” En això que l’afable Concha obra la porta inclinant-se gentilment per veure que nassos li passa a la roda aquella. Just en aquell moment es troba a la vorera a un gos d’atura a dues potes en "pose" de “torero” i cara d’entre mala llet i pànic; li dona el temps just de veure que la roda segueix intacta, tancar la porta i dir-li al seu marit: “Arranca Mariano que no és res, però a tota llet, ja t’explicaré!”

Versió de Pippo. L’impresentable aquest ja s’està passant amb els globets, si és que es comporta pitjor que l’Uri, li vindria bé alguna cosa així com … això, això! … el que vol fer en Josep amb la cigarreta … BOOOMM! … Que bo! … Quin sorollàs! … Hui!, una porta que s’obre i una turista impresentable que s’inclina … NOOOO!, ni se’t acudeixi vomitar-me a sobre, que porto xancles, tia porca!

Reacció del grup. “Xerinola per un tub” i narracions per tots els gustos per als qui no s’havien assabentat del que havia passat.

Reacció d’en Jordi. Posar-se la ma a la butxaca i treure un altra globus.

Be, acabat aquest penós episodi de “pixapins de vacances a l’Empordà” ens vàrem dirigir directament a Cala Montgó per tal que els intrèpids “escafandristes” puguéssin fer de les seves i jugar amb els seus “leds” i les seves lots. Entrar a l’aigua va ser, com es veu que és normal, una difícil tasca. La preparació és llarga però es fa a bon ritme i amb bon humor. Després de dos salts de rei i dos de reina, tres lots van començar a desaparèixer a les plàcides aigües braves del golf de Roses, mentre que l’altra semblava més aviat un làsser d’aquells que posen a les discoteques de Lloret o Palamós. Jo em vaig quedar a vigilar el ramat, que es va dedicar a lapidat tot el que trobava a tir … hauria pogut ser una curta espera per la nit que feia, però no ho va ser tant per la companyia que hi havia, o més aviar pel seu comportament pueril. Però be, passada una hora si fa o no fa, les llumetes subaquàtiques es van tornar a acostar i quatre impresentables d’ulls desorbitats van començar a cridar i a preguntar-se un munt de coses l’un a l’altra. No se per que, vaig recordar que de petit, a l’estiu, passava les nits de divendres a la fresca esperant al meu pare fins que veia els llums del seu 4L passar pel cementiri. Era un sensació agradable que solia acabar amb la recompensa d’algun regalet. Potser va ser el fet que aquesta “pandilla” es van passar l’estona parlant de la quantitat de llagostes que havien vist … i jo amb un Kilo d’arròs de primera del delta al rebost! Als molt “gilis” ni se'ls va passar pel cap el dinar del dia següent! En fi, entre crits i lamentacions pel fred, gairebé una hora per desfer el que s’havia fet i ens vàrem dirigir a un localet italià a prendre “la darrera” amb un altra grup de “granotes” autòctones.

Ja al càmping, vàrem estar més d’una hora no se ben be si intentant dormir o que ens fotéssin fora a coces per impresentables. La conclusió a la que vaig arribar és que la gent no canvia amb l’edat, es més, l’experiència acumulada és directament proporcional a la magnitud de la “moguda” que s’organitza. Pel matí (seria més correcte parlar de migdia) tots fets pols i només l’Uri i una servidora vàrem gosar fer ús de la piscina. Teníem el temps just per a desmuntar el campament base, anar a carregar les botelles, menjar alguna cosa i tornar a remullar-nos i així ho vàrem  fer. Traient forces d’on semblava que no en quedaven, vàrem arribar a Cala Montgó i aquest cop vem baixar a una semi-platja que hi ha en front d’una illa que es veu que és molt bonica i rica en espècies. Un cop acomplert el tràmit de muntatge, els quatre submarinistes van començar la seva immersió. Silvia em va deixar provar el seu segon regulador i me'n vaig adonar que això de respirar sota l’aigua no és tant trivial com en principi pot semblar; va ser una bonica experiència. Per sort, la canoa inflable d'en Jordi (a la que tant de pressa havia criticat) va servir perquè l’Uri pugués anar seguint a l’expedició en superfície. Mentre tant, en Jordi feia lo mateix practicant snorkle i jo pujant i baixant (per variar, no em se estar quiet). Quant van començar a ficar-se per les coves i donat que no els podia seguir, vaig optar per retirar-me amb l’Uri a la platja i anar a buscar alguna cosa per picar i beure. Però no vaig poder gaudir de la festa, ja que en tornar em vaig trobar amb que en Joan (o seria millor dir Sant Joan Baptista?) em va deixar el seu jacket, la seva botella, les seves aletes i les seves ulleres … GUAAAAUU!!! De la ma de Silvia i sota l’atenta vigilància d'en Josep, em vaig començar a ficar fins el punt que no ho volia deixar tot i haver-me “cruspit” gairebé tot l’aire que quedava a la botella. Va ser una de les sensacions més agradables que recordo … Em sembla que aviat començaré a patinar a l’estiu per tots els passetjos marítims de la costa brava entre immersió i immersió. També gràcies a la quantitat de “trastos” que en Jordi duia, l’Uri es va poder posar un vestit de neopré i fer una mini immersió a dos o tres metres agafat a l’espatlla de la Silvia i respirant amb el seu segon regulador. Va acabar essent un dia memorable per a nosaltres dos. Acabat lo millor, només quedava carregar els pesats equips muntanya amunt, intentar que els cotxes tanquéssin i anar a menjar alguna cosa abans de la caravana de tornada. Com sigui que jo seguia als núvols (o millor dit, a les profunditats) no me'n vaig adonar que passés res més d’interessant. Cap a quarts de dues de la matinada ja érem a casa, salats, amb molt de son, però més que feliços i satisfets.