|
|
Ruta
de divendres 14/06/02
Acabem
de passar un cap de setmana d’aquells que sap
greu deixar enrera. Divendres vàrem tornar a
superar la “barrera psicològica” dels 50 impresentables
sobre rodes. Un cop més faltava un munt de gent,
però les noves incorporacions i les reaparicions
van suplir aquestes lamentables absències. Va
reaparèixer Benja qui, malgrat no estar al 100%
ja no podia aguantar a casa ni un minut més;
per prudència no va baixar dijous, però divendres
és un molt bon dia per a fer un tomb en bona
companyia i sense forçar la màquina. Però la
reaparició més al·lucinant va ser la d'en Josep
“longuis”, l’impresentable aquells que ens va
deixar per una dona i unes botes de vi (digueu-li
tonto …) i es va instal·lar a l’ampla Castella.
El “senyoret” va aparèixer sense avisar gairebé
a ningú, com d’incògnit, amb el seu ampli somriure
i el seu característic bon humor i sense haver
perdut res del que havia après en tant poc temps.
Esperem que s’apunti a totes les que pugui mentre
estigui entre nosaltres, sempre t’alegra el
dia el retrobament amb impresentables d’aquesta
magnitud. La llàstima és que la “barrufeta”
(així batejada per ell) no va poder venir donat
que segueix tancada a casa; jo ja li he dit
que aquests traumatòlegs l’únic que fan és entretenir-te
amb proves i més proves en el temps que tarda
el genoll en curar-se tot sol (m’imagino que
per pur avorriment), però la nena és molt obedient
i no hi ha manera. Ja que parlem d’absents,
recordeu que tenim una impresentable prop de
Londres que està a punt de tornar, li queda
aproximadament una setmaneta per a trobar un
maridet ric (a poder ser Sir) o haurà de tornar
i demostrar quant de xinès, perdó, anglès ha
après durant aquests ja tres mesos. Dir que
cada cop son més els meus congèneres que s’apunten
a les rutes; aquest cop, a més de Fosca, es
va estrenar (almenys pel que fa a rutes multitudinàries)
Silver, el simpatiquíssim “peluix” de Silvi2
que, malgrat tenir unes potetes d’uns deu centímetres,
seguia el ritme amb gran agilitat (a estones
recordava el dibuixos animats quan en comptes
de potes es veu un espiral girant a tota velocitat).
Com a novetat cal anomenar a Lee, un noi sudafricà
que duu molt poc temps a Barcelona, però que
afirma anar a tot arreu patinant: “per què hauria
de caminar tenint rodes?” Surt amb una noia
vasca que també patina (les nits que no treballa)
i és realment simpàtic. El dia que parli la
nostra llengua sabrem si el que diu es correspon
amb la seva aparent impresentabilitat …
Pel
que fa a la ruta, dir que en Xavi (pimpollo)
va aparèixer amb un mapa de Barcelona tot guixat
de retolador i ple de xifres corresponents a
distàncies calculades a ull i va proposar rutes
alternatives. Com és natural, tractant-se d’un
divendres cap de les rutes era nova, però si
que en general es va agrair el canvi d’itinerari,
tal i com ja estem fent els diumenges. El que
més il·lusió em fa del retorn de tots els de
l’estiu, és que per fi em trec de sobre el problema
de decidir i em puc limitar a “tancar” el grup.
Parlant d’això, van venir per primer cop tres
jovenets: dos noies i un noi; una d’elles no
va aconseguir que els patins i els seus peus
es posessin d’acord i ens va abandonar a l’Scenic
per tornar a casa amb metro, però l’altra (Mireia)
i el noi (Juan) de Cartagena van estar una bona
estona tancant la comitiva amb Silvia i amb
mi. Ela duia els patins de sa mare, no em pregunteu
la marca perquè em sembla que quan els van comprar
encara no s’havien inventat, això si, colorins
… Ell s’havia apoderat dels del seu germà i
aquests si que tenien marca, tot i que també
eren de brocanter. Per ser el seu primer cop
van estar molt be, el que passa és que la sort
no els va acompanyar gaire: ell va perdre el
cargol de la roda dreta del darrera (la del
fre) i va haver de fer tota la ruta des del
C. Guipúscoa sense la segona roda. Ella es va
encaparrar en competir absurdament amb una altra
noia (la que us deia fa tres setmanes que duia
uns Risport - quan es va estrenar - i ara duu
uns senyors patins nous de trinca) que consistia
en comprovar quina de les dues es “matxacaba”
abans el coxis. Al final va guanyar Mireia malgrat
els esforços del seu company que va aconseguir
evitar més d’una caiguda de la jove “kamikaze”.
El
recorregut va ser un dels clàssics de divendres:
pujada per Marina i Meridiana, pla per Guipúscoa
i baixada per Prim fins al parc de les “onades”;
un cop allà: exhibicions variades, “Calippada”,
“apalancaments” diversos a les grades, molts
ensurts i molta adrenalina a l’aire. Un cop
els nens havien jugat una bona estona, vàrem
continuar baixada per Prim, pla per Llull, “pujada”
per Diagonal i baixada per Rbla. Poblenou amb
parada al “tio che” que per fi fa horari d’estiu
i cap a la una encara era obert. Després d’una
dilatada sessió “d’estesa corporal” pels voltants,
vàrem acabar rodejant el cementiri de Poble
Nou per arribar a Espriu i al Buty.
Dissabte
hi va haver activitats diverses, la més important
per a la majoria era la primera nit de “sarau”
a Sitges (aquest estiu), cosa que va provocar
que ningú s’apuntés a una sortida en bici …
al final vàrem ser cinc a dinar i tres de ruta
cap a Badalona per la costa: vàrem creuar la
Mina, la via i el Besós pel pont del tren, les
platges nudistes, les no tant nudistes, les
autopistes per sota (per llocs on la gent que
va a peu s’ha d’ajupir) … i tot això perquè
es veu que les bicis no són de carretera i s’ha
de fer amb elles coses d’aquesta mena. Va ser
divertit, però confesso que després de trenta
anys he perdut tota la confiança en l’aparell
aquest i que em trobo molt més segur sobre vuit
rodes. A més, aquests “trastos” amb tant de
plat i tant de pinyó no corren tant com els
meus abec 7 (ja que el motor és el mateix).
Ruta
de diumenge 16/06/02
El
diumenge també va estar condicionar per la “moguda”
de la platja de dissabte; pel que vàrem esbrinar
mitjançant els nostres “espies” al lloc dels
fets, la cosa va anar bastant be: jocs i beguda,
música i beguda, policia i menjar, guitarreta
i beguda, banys i beguda, fotos i beguda, rutes
en patins i beguda, beguda i beguda, beguda
i “nones”, … fet i fotut, res de l’altre mon,
el que se sol fer en aquestes ocasions. Com
sigui que cap dels que remenen les cireres tenia
el cap sobre les espatlles, la resta vàrem fer
el préssec i no se'ns va acudir que amb el calor
que fa ja hauríem de quedar a la tarda; molt
sovint sembla que ens fa figa la neurona i que
baixem de l’hort, un dia amb tanta tonteria
ens fotarem de lloros, Deu n’hi do! (encara
que sembli que estic “pixant” fora de test,
jo crec que aquest paràgraf fa goig, sinó, llegiu-lo
en castellà…) Per a la propera (si és que algú
no va a Blanes el cap de setmana de St. Joan)
quedem a les 17:00 davant la pizzeria, perquè
l’Scenic … MOR!!! Si, el que llegiu: nou anys
després, el degà (dels poc que quedaven en peu)
dels locals de lloguer de patins, tanca les
seves portes i es trasllada amb nou nom (DESCONNECTA)
a diferents punts de la nostra ciutat. Esperem
poder muntar noves activitat impresentables
amb la seva col·laboració (kayacs, bicis, patins,
patinets …)
Be,
anem per feina: gràcies a una oportuna trucada
de Joan V. (cap a les 12:00) em vaig despertar
i vaig anar a sac a recollir-lo per baixar plegats.
Pel camí Àurea es va posar en contacte amb mi
per dir-me que tranquils, que amb la “calda”
que feia no era "plan" que ens torréssim
pel camí o que patíssim una altra "lipotimia".
Vàrem passar a recollir Silvia bici per casa
seva i en arribar a la pizzeria vàrem tenir
una molt agradable sorpresa: Itziar finalment
recuperada de la seva “genollitis”, tornava
a la càrrega; la simpàtica madrilenya va aparèixer
radiant amb els seus patins … inqualificables:
només us diré que en Gustavo podria aprendre
d’ella com gastar les rodes per un sol cantó
… A més hi eren Ernest, Blai, Juan i de seguida
va arribar Sonia, l’alegre cubaneta ex-inquilina
d'en Ferran i de la “pensión el gato”. Gairebé
a les 14:00 hores vàrem decidir sortir sense
esperar que Blai tornés d’inspeccionar el terreny
i ens vàrem dirigir cap a la Barceloneta (on
els que no duien la música a tota merda van
poder assaborir el gol de la selecció del país
veí), Port Vell (esquivant vellets de la fira
aquesta de l’aluminosi corporal), Museu Picasso
(1r. Calippo del dia), Catedral (aquest cop
no és que no hi haguessin sardanes, simplement
no hi havia, però és que ni “guiris”), Pl. Catalunya
(mentre uns s’entretenien a veure com volaven
els caps d’alguns ultra-dretans europeus, el
gos d’atura es va ocupar de l’intendència i
va repartir Calippos), Rbla. Catalunya (on Ernest
va decidir que es quedava a casa) i font seca,
anomenada així en memòria de qui sigui el responsable
de les fonts d’aquesta ciutat; això no és una
amenaça, ara ja comença a ser una promesa).
Un
cop allà vàrem decidir anar a dinar a algun
lloc diferent per varia una mica i, com la meva
proposta d’arribar-nos al Tomàs de Sarrià va
provocar més d’una rialla, vàrem optar per intentar
“colar-nos” al Fres&Co amb patins i … missió
aconseguida: després d’explicar-li a l’encarregat
que si algun de nosaltres es treia els patins,
es quedava sense clientela, va accedir a muntar-nos
una taula prop de la porta i allà ens vàrem
posar les botes a base d’amanides i altres mariconades
per l’estil. En sortir, Anna P. ens esperava
a la porta, acabava d’arribar patinant des de
casa, on havia dinat com tota una senyoreta.
La baixada va ser força tranquil·la, el cert
és que després de dinar la Diagonal sembla que
faci pujada i la Rbla. Catalunya no fa tanta
pendent com en altres ocasions. Afortunadament,
mig arrossegant-nos, vàrem aconseguir arribar
al Buty per Gran Via i Marina, on se'ns va unir
Benja arribant com una exhalació (no és broma
que quan em va passar pel costat vaig notar
corrent d’aire).
Ja
a casa vàrem reposar i "repostar"
líquids i el de Solsona se’n va anar a jugar
amb el seu estel a la platja de la Mar Bella.
La resta li vàrem haver de donar un “toc” a
la cambrera estúpida aquesta que s’encaparra
en estar de mala llet i barallar-se amb tothom,
i vàrem acabar dissolent-nos com aire al fum
…
|
