Temps era temps, anant cap a la feina (als barris alts de la ciutat) vaig tenir una visió que canviaria la meva vida: un nen feia esforços per mantenir l’equilibri sobre uns patins . . . curiosos . . . tenien quatre rodes però . . . en línia!!!

Feia poc que havia deixat d’anar a la pista de gel perquè el fet d’anar donant voltes a un lloc tancat no m’omplia. Són coses que quan jugues a hockey no veus, tot i que en més d’una ocasió se’m havia fet la boca aigua pensant en els holandesos patinant sobre els canals gelats a l’hivern, o en els concursos de salt de bidons, o en les curses de velocitat . . .

Aquesta era la meva! Em vaig informar i vaig llogar uns patins a una botiga d’esports del Pg. de la Bonanova. La sensació de llibertat que vaig experimentar fou indescriptible malgrat haver-me deixat els mitjons a casa i la precarietat (això ho veig ara) dels patins en qüestió; va ser un primer dia memorable, tant és així que ja no els vaig tornar, els vaig comprar.

Al principi hi havia un grup que es reunia a la catedral i feia “rutes” que ara ens semblen passejades. Amb ells vàrem descobrir la ciutat i les seves possibilitats al temps que la "remodelació" urbanística avançava. Vàrem descobrir les rutes bàsiques i mica a mica les vàrem anar ampliant. Hauríeu d’haver sentit els comentaris de la gent quan vàrem començar a pujar (i baixar) Montjuic! Després dels jocs olímpics hi va haver un “boom” de patinadors i botigues bàsicament a la vila olímpica. Encara que tots dèiem que el que feien era “terrassing”, s’ha de reconèixer que d’allà han sortit molts patinadors amb cara i ulls. Al port vell s’hi reunien setmanalment centenars de patinadors per fer "slàlom" amb llaunes, jugar a hockey, saltar bancs, baixar escales, fer “piruetes” . . .

El que més m’ha agradat des d’aquell moment, ha estat la independència que em dona el fet de patinar, de formar part d’un grup de “bojos” que no forma cap grup, de poder anar sol, acompanyat o sol amb companyia per tot arreu sentint l’asfalt sota els peus i l’aire a la cara . . .

He cremat molts jocs de rodes, bastants “coixinets” i un bon nombre de patins des d’aleshores. He conegut un munt de gent, centenars de persones tant impresentables com jo; gent de la que no importava qui era en la seva vida quotidiana, sinó com gaudia de la seva vida real, gent que anava i venia sense cap obligació, només perquè patinar els omplia. Molts d’ells ja no “baixen” (la majoria), però cada dia hi ha noves incorporacions, gent a la que ajudar a descobrir que la vida comença on abans semblava que no hi havia res mes.

Victor.