|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
 |
|
|
Jo no sé patinar… però això sembla no importar gaire ningú. Un dia vaig aparèixer al lloc de trobada de la mà de l'Àngel i la Rosa, que havia conegut esquiant i m'havien convidat a sortir a patinar. Així de simple, només cal calçar-se uns patins i llençar-se al carrer, i mai millor dit en el meu cas perquè em mantenia dreta amb dificultat. Era el gener de 1999. Ai, ai, ai… la primera relliscada. Així no arribo ni a la Plaça Catalunya! Però jo no comptava amb l'ajut dels companys i ja des de les primeres sortides m'adono que aquí no hi ha nivells sinó només gent, bona gent, que ens trobem per gaudir de les nits barcelonines, nits fresques a l'hivern, amb aquell aire que et gela la cara i contrasta amb un cos que es manté càlid per l'esforç i nits caluroses a l'estiu quan hem d'acabar amb un bon bany a la platja d'aquesta nostra ciutat que té de tot. Que em pot parar algú? Gran descobriment, paraules màgiques que obrien braços per rebre un desastre de patinadora que s'atrevia a córrer per Barcelona sense ni tal sols saber com es para un patí que agafa certa velocitat jo diria que per decisió pròpia més que per la meva voluntat. I això em va ajudar a conèixer molta gent perquè després d'una abraçada d'urgència sempre queda alguna cosa... Mai vaig haver de patir perquè sempre trobava algú que em feia companyia, que m'animava quan la pujada era massa forta o quan estava massa cansada. …i les classes del Carlos. Vam fer una bona colla i ens trobavem per aprendre a millorar la tècnica, a conèixer els patins i per posar a prova la paciència d'un professor excel·lent davant d'uns alumnes poc disciplinats. I molt de riure i moltes festes, i pastissos i cava i tòfones -recepte casolana del Carlos- i molt bones estones passades a l'Avinguda Icària entre cons, pilotes, jocs, exercicis… i bons resultats perquè vam aprendre moltes coses. ¿Quieres que te empuje? Eren sortides tranquil·les, les dels diumenges pel matí, per trobar-nos, passejar, fer un aperitiu i xerrar una estona, però jo encara esbufegava l'última de tots sense poder arribar a córrer com els altres. Llavors l'Edu es va convertir en un motoret particular que m'ajudava fins arribar a portar-me dalt de tot del Castell de Montjuïc per desesperació del Carlos que encara m'ho recorda sovint, i també per desesperació meva cada vegada que el Lluís es posava al meu angle de gir a la -haig de reconèixer que difícil- baixada. En el fons tot això és perquè patien per mi, per si em podia passar alguna cosa… No em toqueu que m'he trencat el braç. Era la cursa del Corte Inglés, el 3 d'octubre de 1999 i vaig acabar a urgències de Sant Pau. D'això em queden tres tornillos a l'húmer, una cicatriu, i el record de molts de vosaltres que aquells dies difícils vau pensar en mi. Gràcies a tots. Encara no sé patinar, ja em sembla que no en sabré mai, però sí que sé que patinar m'ha alegrat la vida. Tinc molt bons amics, amb els que passem molt bones estones, riem, ens ajudem quan fa falta, sortim, xerrem, compartim aficions, ens divertim i fem coses interessants. No puc pensar on hauria pogut conèixer gent millor que vosaltres.
|
|
|
